«L’ofici de jutge és el millor. Primer, gairebé mai no es jubilen. És més, quan un home normal, qualsevol treballador, als 55 anys o als 60 ja està perquè el retirin perquè comença a ser maldestre, lent de reflexos… per al jutge, en canvi comença el millor de la seva carrera. Un obrer, després dels 50 anys, està acabat: provoca endarreriments, incidents…. se l’ha de fer fora! El miner als 55 té silicosi…. El treballador de banca, igual, s’equivoca en els comptes, oblida els noms dels clients… fora, a caseta, que t’has fet vell… gagà! Però els jutges, no. Per ells, és justament tot el contrari, com més vells i … distrets estiguin, més els elegeixen per càrrecs superiors, els confien llocs importants… absoluts. Tenen el poder de destruir o salvar una persona segons els plagui, i et dicten una cadena perpètua com aquell que diu: demà plourà… 50 anys per tu…. a tu, 30, a tu només vint. I a sobre, són sagrats, perquè no oblidem que existeix el delicte d’injúria per parlar malament de la magistratura… aquí i a l’Aràbia Saudita. Ah, sí, el de jutge és l’ofici, el personatge pel que jo donaria el que fos per poder-lo interpretar, com a mínim una vegada a la vida. El jutge de l’Audiència, el del Suprem, de l’ordre superior, excel·lència, passi…. silenci, drets que entra a la Cort… Oh, miri, li ha caigut un os…¿És seu? No, impossible, ¡no me’n queden!»

Hem recordat un fragment de la comèdia satíricopolítica “Mort accidental d’un anarquista” de l’escriptor italià, premi Nobel de Literatura, Dario Fo, que ha mort avui. L’obra es va estrenar el 1970. La va escriure quan a Itàlia es desfermava amb molta virulència una estratègia de la tensió de clara empremta feixista, auspiciada des d’estaments polítics i militars. Estava basada en un fet real real. Un anarquista va caure suposadament des d’una finestra del pis 14 de la comissaria central de Nova York. El cap de policia va dir que era un suïcidi. Finalment, es va demostrar que havien estat els policies que interrogaven el sospitós els que l’havien tirat al buit.

Afegia Dario Fo que si hi ha analogies amb fets i personatges de la nostra època, s’ha d’atribuir a la màgia constant del teatre, que fa que, moltes vegades, històries que són un disbarat, complementament inventades, són impunement imitades per la realitat.

Aquest web, com pràcticament tots, utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari. Si continues navegant, entenem que hi estàs d'acord. Vull llegir més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close