Han assassinat un nen de 12 anys. Apunyalat. L’assassí s’hi ha acarnissat, tenia ferides mortals per tot el cos. El criminal també ha mort la seva mare a casa d’ells dos. La policia encara no sap a qui va matar primer, però podria ser que hagués començat pel nen per fer patir més la mare. Després, l’home ha trucat a un familiar explicant-li els fets i ha desaparegut. El busquen.

El crim d’Alcobendas d’aquesta setmana ha anat exactament d’aquesta manera. És un assassinat doble. Però, si comencem el relat emmarcant-lo en «violència de gènere», explicant que un home mata la seva exparella i el seu fill, tot ens sembla més «normal», i fins i tot, la mort del nen la veiem com una mena de dany colateral, conseqüència de les males relacions de la parella. Ja se sap que els nens paguen les desavinences dels pares. ¿Podem imaginar-nos què faríem si ens diuen que un nen de 12 anys ha desaparegut quan jugava al parc? A hores d’ara, els veïns, la família, la policia, tots l’estaríem buscant, perquè no suportem la idea que els nostres menuts, que són les persones més indefenses del món, puguin patir cap mal. Per això protegim els nostres fills. Potser ja és hora que reaccionem i als assassinats els diguem pel seu nom, perquè, quan diem que el crim està relacionat amb això del gènere, estem a un pas d’admetre que ens matin els nostres nens, de la mateixa manera que hem assumit que un grapat de dones caiguin cada any a mans dels seus ex, com si fos una qüestió de mala sort. Per això, quan comença l’any, posem el comptador de dones assassinades a zero, perquè no compten per res.

¿Per què maten aquests homes? Maten perquè se senten humiliats i menystinguts. ¿Com pot ser que la SEVA dona els abandoni, es pregunten? La frustració esdevé una ràbia que se’ls menja per dins i es converteix en força i molta potència. Maten per pura venjança, perquè no suporten perdre el domini sobre les dones ni accepten que elles trenquin la submissió.

Totes les mesures per protegir les víctimes són benvingudes. Cal augmentar-les i millorar-les, d’acord. Però on ens cal actuar és sobre els homes. Necessitem aconseguir que modifiquin aquesta mentalitat masclista. Només així podran autoregular els seus impulsos i deixaran de matar dones i nens. Aquí hi ha un món on treballar. Sabem que l’èxit amb aquests homes assassins és difícil. Ho veiem fins i tot en les teràpies als agressors sexuals a les presons. Els percentatges d’homes que són capaços de canviar i gestionar millor els seus sentiments quan una dona els diu prou, és baix, certament. Ens parlen només d’un 10% o un 15%. Però s’ho val posar-hi el focus i treballar-hi, perquè cada home «recuperat» és un assassí menys. És clar que, primer de tot crec que cal activar l’alarma social i abandonar definitivament l’eufemisme violència de gènere, que només fa que aigualir la gravetat dels crims. Els assassins de dones i nens són això, assassins.

Article publicat originalment a El Periódico de Catalunya, el 7 de maig de 2017.

Foto: Juan Manuel Prats

Aquest web, com pràcticament tots, utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari. Si continues navegant, entenem que hi estàs d'acord. Vull llegir més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close