Francesc Homs, el primer dia que el Suprem el jutja per haver posat les urnes el 9-N, reclama que li deixin acabar les respostes abans que el tribunal li faci més preguntes. Que a ell li van ensenyar a casa a fer-ho així, i el president del Tribunal li respon que això no és casa seva. I té raó. El Suprem espanyol no és casa nostra. Els diàlegs entre el fiscal i el president del Tribunal i Francesc Homs se’ns fan aliens, llunyans.
Com quan sentim José M. Aznar, insistint que cal aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola i deixar el govern català sense competències. Amb la mateixa sang freda que quan mentia dient que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq.
Amb la mateixa tranquil·litat que ara sentim un testimoni fals, el broker francès François Seroux, admetent haver mentit per inculpar Felip Puig, dins de l’anomenada “Operació Catalunya” comandada per l’exministre espanyol de l’interior Jorge Fernández Díaz. El francès va afirmar que Puig li havia demanat una comissió del 5% per l’adjudicació d’una obra. I que de fet el ministeri volia el cap de Puig, Pujol, Mas i de tots els independentistes, que els volien tots.
Ara que l’Audiència dona llum verda perquè es jutgin els tres periodistes de “El Mundo”: Eduardo Inda, Fernando Lázaro i Esteban Urreitieta pel compte fals de Xavier Trias.
És clar que, finalment, vuit anys després, començarà el judici contra Fèlix Millet i Jordi Montull i el saqueig al Palau. La clau del judici serà determinar si Convergència va camuflar a través del Palau de la Música comissions de Ferrovial a canvi d’obra pública. O no.
A les pel·lícules on hi ha judicis, hi sobrevola sempre una pregunta: Qui prodest? A qui beneficia? A qui beneficia el judici d’Homs? A qui, les amenaces d’Aznar o els falsos testimonis de l’Operació Catalunya? A qui, l’endarreriment dels judicis del 3%?
Al Mobile i a la vida ja no hi ha cintes, però assistim més que mai a la versió digital de política, mentides i gravacions de vídeo i àudio. I no volem que sigui casa nostra.