Avui us explicarem un conte. Es titula “La poderosa imaginació de l’excap de la Policia i el pendrive trobat remenant calaixos”.

Hi havia una vegada un pendrive, que en català en diem un llapis de memòria, que havia quedat oblidat al fons d’un calaix. El seu amo, un senyor policia que havia manat molt, un dia, remenant papers, el va trobar. Però a l’excap de policia li passava el contrari que al llapis: no tenia gens de memòria.

A dintre d’aquell llapis hi havia una mina, una mina d’informacions que comprometien molt un senyor vell -que havia estat el president del nostre país- i els seus fills. La família havia fet molts diners i no se sabia si n’havien aplegat tants fent coses lletges, de manera que s’havia d’investigar, sobretot d’ençà que l’expresident s’havia fet independentista.

El jutge va cridar l’excap de Policia que havia trobat el llapis de memòria perquè li aclarís tot. El policia va dir que li havien portar un dia al matí. No sabia si era dilluns o dimarts, o dimecres… no sabia quin dia de la setmana era; ni del mes, ni de l’any tampoc se’n recordava. Però era un matí d’un dia clar. I sí que sabia que ell l’havia guardat poc temps. Poc. Tothom sap què vol dir poc. Poc és poc. El senyor policia, que es deia Pino, però a casa li deien Eugenio, tampoc recordava si després l’havia donat a una agència de detectius, que es diu Mètodo 3.

L’agència de detectius és d’un altre conte antic, però que té a veure amb el conte d’avui. És l’agència que un dia va pagar en un Restaurant que es diu la Camarga, el dinar de l’exnòvia del fill de l’expresident que dèiem abans i d’una diputada que feia punts davant del govern espanyol, a veure si l’ex li deia les coses lletges que feia la família del seu exnòvio, fill de l’expresident, per guanyar tants diners.

Però tornem al conte d’avui. El senyor Pino, quan era cap de la policia, no apuntava enlloc ni d’on venien ni on anaven els llapis de memòria. Tampoc estava segur que l’expresident català que s’havia fet independentista hagués pagat 700.000 euros per aquest prendrive a Mètodo 3, però tothom ho deia. Era un rumor. I ell a més, el senyor policia, va dir al jutjat que no li calia apuntar tantes coses, perquè tenia una imaginació molt poderosa. I si alguna cosa no estava ben feta, segur que era culpa del seu subordinat, que es deia Marcelino

Al jutjat, que es deia Audiència, perquè volien sentir moltes coses, tothom es va enfadar molt i el senyor jutge va preguntar al senyor expolicia Pino perquè hi havia anat si no aportava res de valor. Llavors, l’Eugenio Pino va dir: per l’enyorança d’un jubilat, senyoria. I a tots, el senyor policia gairebé ens va fer pena.

Aquest web, com pràcticament tots, utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari. Si continues navegant, entenem que hi estàs d'acord. Vull llegir més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close