Urdangarín va dir un cop: és que la infanta està acostumada a un ritme de vida molt alt, que jo no puc mantenir. Era el rei Joan Carles el que destinava els diners que donava a cada membre de la família. I ja se sap el que diuen en castellà “quien parte y reparte se queda la mejor parte”. De manera que, amb l’acord tàcit, l’exemple o la ignorància total de l’abdicat, el gendre es va llançar a fer negocis amb fum. Si tants en va poder fer -com s’ha demostrat- és que hi havia molts mercaders disposats a comprar amb diners públics nebuloses a preu d’or, sis milions d’euros. Els deuria pesar en l’inconscient allò tan antic de “la paraula de rei és llei”. I per extensió, la de la família, gendre inclòs. És clar que tant va omplir el sac l’avar, que al final es va foradar.

D’entrada i sense haver-la ni llegit sencera, la sentència d’Iñaki Urdangarín i especialment de la infanta Cristina ens sembla molt benèvola. No sabem si Iñaki entrarà a la presó, però semblaria necessari per visibilitzar mínimament el que avui deia l’advocat de la infanta, un Miquel Roca radiant: S’ha demostrat que la justícia és igual per tothom, sabent ell mateix, que ni ho és ni ho ha estat mai. És llavors que ens assalta un doble dubte: ¿la defensa que ha fet Miquel Roca de la infanta aconsellant-li que digués que no sabia res de res dels tripijocs del marit ha estat genial i per això ha quedat absolta? ¿o és que condemnar la germana del Rei hauria estat massa gros per les estructures de l’Estat? Definitivament ni una cosa ni l’altra, sinó totes dues alhora.

Aquest web, com pràcticament tots, utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari. Si continues navegant, entenem que hi estàs d'acord. Vull llegir més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close