El tabú de la pregunta, deia l’exdiputada per ERC Gemma Calvet, en el judici contra Mas, Ortega i Rigau pel 9-N on ella va ser-ne voluntària. El tabú del concepte: la unitat d’Espanya.
Fa anys que donem voltes a l’enorme dificultat que té el govern espanyol per encarar políticament la idea de la possibilitat que aquesta unitat esdevingui una altra cosa. No pot, no en sap i no ho vol. Assistim aquests dies a un judici en blanc i negre. Les preguntes semblen bajanades tretes d’aquelles recreacions dramatitzades dels interrogatoris de l’època franquista: les claus, els bolígrafs, els papers, la pàgina web… li van telefonar a vostè? qui li va dir que fes això? Semblaria que suren en l’ambient algunes idees que crèiem que ja havien estat superades: La unitat d’Espanya, que Espanya no és un territori, ni un agregat d’homes i dones. Abans que res, és una unitat de destí, una realitat històrica. Alguna cosa diferent a cadascuna de les persones i de les classes i dels grups que la integren. Alguna cosa superior, que ha de tenir com a finalitat la permanència en la seva unitat. Però, és clar que té un gran obstacle: els separatismes, que ignoren o obliden la realitat d’Espanya. I és que cal repetir que una nació no és una llengua, ni una raça, ni un territori. És una unitat de destí universal.
Em pregunto aquests dies si aquests principis realment han estat superats del tot o no. Semblen dels nostres dies, oi? Doncs són de l’any 1933. Endevineu qui els va promoure.

Aquest web, com pràcticament tots, utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari. Si continues navegant, entenem que hi estàs d'acord. Vull llegir més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close