Fa dos dies que parlem de Castro arran de la mort del dictador. Com sempre que parlem de Cuba, les veus dels defensors i dels detractors arriben amb molta força de tot el món. De tots els àmbits ideològics. Sovint ens sorprenen, perquè retraten i delaten els que es pronuncien. Al cap de quaranta-vuit hores del seu decés, ja s’ha dit i escrit molt sobre Fidel. Avui els cubans fan cues per dir-li l’últim adéu a la plaça de la Revolució. Nou dies de dol oficial, hi haurà. La història m’absoldrà, deia ell als anys 50. O no. Perquè no es tracta de posar en un plat de la balança els avenços socials que pugui haver inspirat el règim castrista, i en l’altre, la falta de democràcia, a veure què pesa més. Girem full. Mirem el futur i pensem-lo a partir d’una paraula impronunciable durant seixanta anys: llibertat. Reconec que ni poc ni gens m’entusiasma parlar d’aquells que la menystenen, perquè és tant com no reconèixer l’altre com a ser humà. I si al segle XXI no defensem primer de tot la llibertat, com podem pensar en justícia o equitat?

Mort Castro, ara sí, la llibertat.

Aquest web, com pràcticament tots, utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari. Si continues navegant, entenem que hi estàs d'acord. Vull llegir més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close