S’escabella quan parla, mou les mans i els ulls clars li brillen en dibuixar en l’aire amb moviments harmoniosos i precisos com serà el concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música. Simon Halsey, el  prestigiós director britànic, que per segon any porta la batuta d’un dels concerts nadalencs amb més tradició d’Europa i una fita del Palau des del 1913, s’il·lusiona en posar la música al servei de les persones i del país, ara que vivim una especial situació política, diu. Aquest any, més música catalana amb noves versions del Fum, fum, fum i  nadales per estrenar. Nens de sis anys que cantaran plegats amb mares, pares, tiets, àvies i avis. Peces internacionals, de Nord-Amèrica o d’origen negre, música alemanya, anglesa i francesa. Una celebració de Catalunya en un món més ampli. Li interessa al nostre director musical que els joves cantin i  s’obrin les portes al món.

Simon Halsey és un esperit lliure, culte, vital, serè i innovador. A punt de fer els 60 anys, li interessa fer coses noves. Ha vingut al Divan de Catalunya Ràdio i amb ell hem descobert que l’himne de la Champions League deriva d’un dels que Händel va compondre amb motiu de la coronació del Jordi II de la Gran Bretanya el 1727. L’hem vist entusiasmar-se amb el que anomena «els clàssics» Deep Purple cantant Smoke on the Water o vibrar amb la veu de Julie Andrews a  Somriures i llàgrimes, una pel·lícula austríaca que des de fa generacions es veu a la televisió britànica cada dia de Nadal.

Amb el Cant de la Senyera de fons –prohibit  pel franquisme– em contesta: «Explicar Catalunya és fàcil, perquè hi ha paral·lelismes amb el Regne Unit. Hem tingut recentment el moviment escocès, que vol obtenir més independènciad’Anglaterra. I a Gal·les reviuen amb orgull la seva cultura. La llengua gal·lesa havia estat suprimida pels anglesos i ara hi ha emissores de ràdio i diaris en gal·lès. Arreu busquem llibertat i arreu hi ha problemes. La Gran Bretanya ha esdevingut un lloc difícil. Estem totalment dividits al 50% a causa del brexit i ens costa molt parlar-nos els uns amb els altres. Crec que a Catalunya esteu més bé. Aquí encara hi ha diàleg. I si alguna perspectiva internacionalment podem aportar és que tothom pugui continuar parlant, de manera que el món esdevingui un lloc millor.»

M’hi llanço: «L’imagino d’aquí un any dirigint un concert per manifestar la voluntat de dialogar políticament: el Concert per al Diàleg. ¿Seria possible?». Després d’una llarga pausa, respon: «Per mi, seria un gran repte. M’agradaria molt. Em poso a buscar de seguida un programa». La música i els cors són això: corals, cohesionadors, plurals. La cultura i l’art esdevenen les millors eines per bastir ponts allà on s’ha viscut la desfeta, i la rigidesa ha donat pas a l’excés enterrant les paraules. Tenim el millor director i el Concert per al Diàleg en marxa. A partir del 22-D s’hi podrien sumar totes les veus polítiques i socials. En llibertat.

Article publicat originàriament a El Periódico de Catalunya el 15 de desembre de 2017

Aquest web, com pràcticament tots, utilitza galetes (cookies) per millorar l'experiència de l'usuari. Si continues navegant, entenem que hi estàs d'acord. Vull llegir més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close